Per a mi, aquest projecte ha estat important perquè l’he volgut afrontar donant tant o més sentit al procés com al producte final. Vaig estar fent proves amb les tintes i vaig descobrir que no importava si es feia servir suc de llimona envasat, però que quan més precisa l’eina d’aplicació, més fàcil era que després es veiés. També vaig descobrir que cal cremar el paper de molt de prop per revelar-lo, i que de vegades, clar, es destrueix. Altres tintes invisibles que em va suggerir internet, com ara la llet o el detergent, no em van funcionar bé. 

He trobat poques referències a artistes que hagin emprat la tinta invisible abans. Potser la més notòria és Andy Warhol, qui va emprar pintura que només es veia amb llum ultraviolada per crear imatges pornogràfiques sota una pintura normal, a fi de protestar per la censura. (McVeigh, 2019)

Quant a la recerca i tria dels llocs, ja he anat mostrant-los i raonant-los públicament al meu compte de twitter (Calpena, 2024). Vaig prendre moltes notes durant la realització de la majoria dels dibuixos, que m’ajudaven a pensar com encarar-los o què volia dir. En tot el procés m’ha acompanyat la lectura del llibre d’Esther López-Barceló “El arte de invocar la memoria” (López-Barceló, 2024), que explica, entre moltes altres coses interessants, les experiències de diversos artistes que han treballat en el camp de la memòria històrica.

El primer dibuix que volia fer era el del Parapet del Camp de la Bota. Per la meva sorpresa, quan em vaig acostar al lloc on hi ha el monument commemoratiu, vaig descobrir que el parapet real era sota les aigües gentrificades del Port Fòrum. La història havia quedat soterrada sota l’aigua, i la barca de Caront -el barquer que transportava els morts a través de la llacuna Estígia en l’inframon grec- s’havia fet invisible. Per això la vaig deixar enmascarada en primer terme. 

Amb el segon dibuix vaig constatar que la mirada del dibuix revela coses poc observades. Asseguda a la taula d’un forn davant la comissaria de la Via Laietana, 43 -epicentre de la repressió franquista a Barcelona, i encara en ús policial- vaig fixar-me amb el beatífic cartell que celebrava el 200 aniversari de la Policia Nacional. He tingut ocasió de parlar algunes vegades amb Carles Vallejo, torturat allà el 1970 per la seva condició de membre de CCOO i demandant en la denúncia per la resignificació de l’edifici (Martí, 2022) en les que parlava de com l’havia frapat l’aparent “normalitat” dels seus torturadors. El que li va passar a Vallejo, i a tantes altres persones, ha estat publicat i denunciat (no es pot no veure-ho) però això no ha alterat el destí de l’edifici. Com diuen els angloparlants, referenciant la història bíblica del profeta Daniel, “the writing is on the wall” (English Standard Version Bible, 2001, Daniel, 5).

Em vaig desorientar molt sortint del metro a un Poble Nou irreconeixible de cafès pijos per fer brunch i oficines hi tech. Cercava  la ubicació de la Presó del Cànem, que, de fet, era una de les tres naus dedicades a la fabricació de tela de cànem i indianes que els germans Godó -els fundadors de La Vanguardia- tenien al nucli del Poble Nou, i que a finals de la Guerra Civil van cedir als nacionals davant la saturació de la presó Model. Jo em pensava que era un únic edifici, i, vaig trigar una mica a descobrir quin era el correcte (d’aquí l’esbós d’un altre). La memòria del barri, recordada en uns panells de l’associació de veïns, no ho explicava ben bé, tot i que em va donar algunes pistes de com encarar el dibuix, en parlar-me de com de la zona havia acollit factories d’indianes -un teixit de cotó en les reserves dels estampats es feien amb cera-, i de les condicions infrahumanes en les que s’amuntegaven els presoners. L’altra raó per la que em va costar de trobar el lloc és perquè la nau correcta (als dibuixos de procés es veu l’esbós d’una de les altres) ara és un hotel; un cop més el turisme és qui passa com una piconadora sobre els llocs. D’aquí aquest dibuix fet i narrat amb cera i emmascarador, i pintat amb la paleta d’una indiana decimonònica.

Pel tercer dibuix vaig triar l’edifici Luminor, on va estar  la redacció de la revista El Papus, on l’any 77 el grup ultradretà Triple A va enviar-hi un paquet bomba que va matar el porter, va ferir diverses persones i va causar moltíssims desperfectes a la finca. Aquí també em vaig desorientar: d’entrada pensava que l’edifici, obra de Soteras i Coderch (Centre d’Arquitectura Catalana, s.d), ja no existia, però la raó era que una recent reforma l’ha deixat net i polit, però molt canviat en la seva fesomia (tot això m’ho va revelar una mica de treball d’hemeroteca, que, un cop més, no haguès fet de no dibuixar-lo). Figura que hi ha una placa commemorativa en alguna banda, però jo no la vaig veure. El que vaig optar per fer era reproduïr-ne l’estructura de línies, en tinta, per a que recordessin una vinyeta, tirant gairebé a l’abstracció. I vaig marcar l’explosió i la mort amb la flama i el suc de llimona. Al capdavall, aquesta bomba va ser un intent pervers de silenciar, precisament, el poder transgressor del dibuix.

De l’experiència de la pràctica n’he après algunes coses, sobre els materials -és difícil dibuixar amb tinta invisible, perquè no té la consistència de tinta, i perquè, bé, vaja, és invisible-, sobre la manera de plantejar-los -impossible si no hagués visitat els espais i investigat sobre el tema- i sobre el tema mateix, sobre com el pas del temps i la mà humana funcionen a capes sobre els llocs, com les lluites, les paraules, i també els oblits se solapen. És una sèrie que m’agradaria ampliar, potser en alguna de les assignatures futures de projecte, creant quelcom més llarg i on també hi hagi joc pel text… per mi el dibuix expandit ha estat l’ocasió de combinar -més que barrejar- diferents pràctiques i facetes personals, com el dibuix, el periodisme o l’activisme polític, amb la intenció de fer-ho amb amb un cert sentit. En el meu cap, les unes expandeixen  i sostenen les altres. Espero haver-ho aconseguit.

(En aquesta entrada no s’inclouen les imatges de procés, que sí són al dossier).

Bibliografia

Centre Obert d’Arquitectura. (n.d.). Luminor Building – Arquitectura catalana .CAT. Arquitecturacatalana.cat. https://www.arquitecturacatalana.cat/en/works/edifici-luminor 

English Standard Version Bible. (2001). ESV Online. https://esv.literalword.com/

López-Barceló, Esther El arte de invocar la memoria : anatomía de una herida abierta. (2024). . Barlin Libros.

McVeigh, R. (2019, January 14). Eight ‘invisible’ artworks you should see for yourself. (Dazed, s,d) 

Martí, P. (2022, November 21). Carles Vallejo: «Davant els torturadors, crec en la justícia, no en el perdó». Nació Digital. https://naciodigital.cat/politica/carles-vallejo-davant-els-torturadors-crec-en-la-justicia-no-en-el-perdo_293322_102.html