Qui sóc?

Públic

Em dic Mar Calpena, vaig néixer a Barcelona el 1973, sóc periodista i m’he matriculat en aquest grau amb una síndrome de la impostora de la mida d’una escultura de Richard Serra. Sempre m’ha agradat molt l’art, però el meu mitjà natural han estat les paraules. De fet, si haguéssiu preguntat qualsevol persona del meu entorn quins estudis triaria per tornar a la universitat, us haurien dit que serien de ciències socials o d’humanitats. Però la lectura de John Berger i la trobada amb la gent d’Urban Sketching, entre d’altres factors, em van obrir la porta a pensar que l’art, les arts, també poden ser la meva manera d’estar al món i explicar històries. Que, més enllà de gaudir-ne de manera passiva, podia començar a elaborar-hi discursos jo mateixa, si em doto de la tècnica i els coneixements que sé que (encara) no tinc. He triat, doncs, aquest grau perquè m’il·lusiona, m’encurioseix i m’espanta, a parts iguals, i crec que documentar-lo serà un exercici profitós en si mateix. De moment, sóc aquí pel meu amor al dibuix, però el temps dirà cap a on camino.

Les meves inquietuts -i la precarietat- m’han dut a formar-me en àmbits tan diferents com la cocteleria o el quiromassatge. He estat editora de còmics, opinadora als mitjans sobre política i societat, crítica gastronòmica, guionista de televisió, escriptora de jocs de rol, i algunes altres professions més, en diferents graus de confessabilitat i/o èxit. Ara mateix sóc cap de premsa al principal sindicat del país. Crec en una pràctica artística militant i situada, sense por a allò que és nou, però sense perdre de vista la tradició. Crec també en el “tot s’aprofita” com a declaració d’intencions; res no és mesquí ni banal, si ho sabem mirar i reaprofitar-ho. Crec que l’art és feina, i diversió, i veritat i impostura, i tècnica i sentiment, i idees i rauxa i calma. Crec en fer-ne de l’art un credo, i crec en  descreure-hi, de riure-se’n i de prendre-se’l massa seriosament.